A Birnam, un actor, ja gran, és al camerino preparant-se per representar el rei Duncan a Macbeth, quan li comencen a aparèixer dubtes. Sobre el valor de la paraula i la naturalesa del llenguatge, sobre el teatre i la seva funció, sobre el seu moment com a actor i el seu passat, sobre la vellesa... Li revénen tots els seus fantasmes, dubta de tot, el seu món entra en crisi. Amb aquestes disquisicions va establint un soliloqui teixit amb cites, referències i comentaris a Shakespeare i a les seves obres així com a alguns dels dramaturgs i escriptors que estima (Beckett, Sara Kane, Borchert, Tarkovski...). Aquestes reflexions fan que es replantegi la conveniència de sortir o no a escena, mentre se n’acosta l’hora i la veu del regidor, com un Cronos implacable, va anunciant l’arribada del moment de la decisió.
Tots els humans ens fem preguntes. Tot sovint fem com qui sent ploure. Però de vegades, gosem escoltar i estirem el fil. En surten més preguntes i respostes provisionals. Aprenem a gestionar-les o obviar-les. Però hi ha dies que els dubtes se’ns fan una muntanya. I ens hi perdem, com en el bosc de Birnam. Un actor de llarga trajectòria es mira al mirall del camerino. Es prepara per sortir a escena. Però el procés alquímic pel qual s’ha de transformar en el personatge no s’ha produït. I el dubte el paralitza. Sortir a l’escenari? Per què? Per a què? A partir d’aquí, mira enrere, als seus anys dedicats al teatre. I parlar del teatre és parlar de la vida. És a dir, l’actor es va plantejant les preguntes més radicals i importants sobre què hi fem aquí tots nosaltres. I ho fa a partir de cites i reflexions motivades pels dubtes plantejats per Shakespeare. Una obra en què la creació artística i la vida són dues cares de la mateixa moneda. En el cas de 'La tempesta', perquè en el personatge de Pròspero hi trobem una al•lusió al poder i la soledat del creador. En d’altres, perquè les passions i contradiccions humanes en són el moll de l’os.
“els pensaments li vénen en boca, a glops, desfilats, embullats, borbollant. Galop. O fluint, a vegades; riu lliscant damunt de llosa. Les paraules que ha vist, en llum preclara, desferse-li a la boca; ha vist com el buit les engolia, sord. Les paraules que ha vist de fit a fit en tot el no-res que les funda.”
