Quan Edward Lear era a casa de Lord Stanley, que l'havia contractat per dibuixar la seva col·lecció zoològica, va començar a fer unes estrofes de cinc versos per divertir els infants de la casa. Els poemes, acompanyats d'un dibuix, parlaven de dones de nas inacabable, d'homes amb la barba plena d'ocells, de dames que tocaven l'arpa amb la barbeta o, fins i tot, de senyors que es posaven rosegaires a les farinetes per fer-les més flairoses. Lear no podia sospitar que aquells poemets, els limericks, esdevindrien famosos i farien d'ell el patriarca, al costat de Lewis Carroll, de la literatura del nonsense o dels disbarats.
