L’estiu del 1713, Catalunya va ser lliurada a la barbàrie borbònica; el país, i sobretot Barcelona, amb les seves poderoses infraestructures del ram de guerra i amb la seva experiència organitzativa, pogué aixecar en pocs dies un imponent exèrcit regular, que es va sumar a les organitzacions milicianes i de fusellers ja existents. Els exèrcits catalans, hàbilment dirigits per Villarroel, van sostenir amb encert la campanya de 1713-1714 en defensa de la terra, falcats en tot moment per una poderosa indústria de guerra i per unes institucions polítiques que intentaven treure’n el màxim profit segons les conjuntures. El present treball vol ser una aproximació tècnica i polièdrica a aquests exèrcits catalans, i de manera molt singular a les unitats reglades. S’hi plantegen els problemes de composició, els mitjans tècnics, la cultura militar, la uniformologia i lògicament les accions que van protagonitzar
