Vaig viure perquè tu volies que visquera», escriu Marceline Loridan-Ivens en la carta que adreça al seu pare. Aquesta dona nascuda el 1928, va sobreviure al camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau. El seu pare, no. Deportada amb 14 anys, Marceline explica que vol fugir de la història del món, del segle, i retornar a l'adolescència que no se li va permetre viure.
Aquesta no és una obra literària més sobre l'Holocaust, ja que no pretén despertar compassió, sinó despertar consciències, i ho fa a través d'una veu singular que mereix ser escoltada. No només perquè, amb 87 anys, Marceline Loridan-Ivens és un dels escassos testimonis encara vius, la memòria i la paraula dels quals han de ser recordades i transmeses. També perquè és tracta d'una narració justa, sincera i commovedora, tan carregada de sensacions com de crítica. I és que els dels supervivents tampoc va ser un camí fàcil.
