El que podria parèixer, a primer cop d’ull més aviat bast i ràpid, un poeta ensimismado (m’agrada molt la paraula i la deixo en castellà) ens mostra, en una relectura més lenta, un poeta tolerant, obert al món moral, que assenyala senders, que escriu notes d’un diari personal d’una intimitat esbalaïdora i mira de persistir de viure dellà de les gravideses rígides del saber escrit. Un poeta moral, amb tirada a la queixa, però també al joc, al plaer, als dobles sentits, ambigu¨itats i contradiccions que el viure comporta. Perquè, si encara no ho havia escrit, com a bona poesia romàntica, en el sentit fort, la poesia de Josep Borrell és dolorosa i íntimament cosida a la vida.
