Tot i que en el marc de la modernitat l’art i la religió se’ns
presentin com a esferes diferenciades, només cal pensar en paraules
com creació i inspiració per adonar-se que bona part del llenguatge
del món artístic prové de la tradició religiosa. És més: és precisament
durant la consolidació de la modernitat que el geni artístic va entendre’s
a si mateix com un segon déu i va buscar una connexió amb la transcendència
per donar gruix a la seva obra. En aquest assaig, que transita
de la Càbala a Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Carner,
Mompou i Tàpies, Raül Garrigasait explora les correspondències entre
els dos àmbits. I, endinsant-se en les creacions dels autors, ressegueix
les traces d’una tradició sensualista en l’art i el pensament català, que
rebrota de la mirada meravellada sobre la terra.
