Allà a l’avinguda del Tibidabo, per on circula el vell Tramvia Blau entre mansions modernistes imponents, es troba l’Harem, un prostíbul ben exclusiu que ja en temps del franquisme havia estat molt popular: el més luxós de la ciutat, amb portes daurades, càmeres de vigilància, vitralls de colors, cortinatges i tapissos, i replet de refugis, amb sales clandestines i passadissos secrets. Tan secrets com els misteris que amaguen també bona part dels seus personatges. I és que el Mili Santamarta, personatge histriònic i únic hereu de la nissaga familiar i regent del club, rep la terrible notícia de la troballa del cos de la seva mare, assassinada amb dos trets a la nuca. Juntament amb la Sancha, la seva mare adoptiva i mà dreta del bordell —i també trasbalsada per la mort del seu fill anys enrere—, emprenen un llarg camí per esclarir els fets i trobar una veritat que, al capdavall, suposarà una caixa de sorpreses, amb desapareguts, traficants de dones, llistes inesperades, sectes satàniques, rituals de vudú, clubs sadomasoquistes... i molts morts.
Després d’inaugurar la col·lecció amb Història de mort, Andreu Martín torna a «crims.cat» amb una novel·la dura, violenta, però amb la ironia i l’humor necessaris, amb girs constants d’un ritme vertiginós on amb prou feines hi ha espai per a la pausa, i aquí el lector es converteix gairebé en un personatge més dins d’una trama on cadascun dels detalls compta.
