L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica és sens dubte l’assaig estètic més influent en els estudis d’humanitats i d’història de l’art de Walter Benjamin. Parteix d’un diagnòstic de la crisi que comença a afectar una Europa amenaçada ja a finals de la dècada de 1920 per l’ascens dels feixismes —que, al seu torn, aprofitaven les tècniques de reproducció artística per fer propaganda i així estetitzar la política— amb l’objectiu d’analitzar la decadència de la cultura de la societat capitalista de masses.
La pèrdua de l’aura de l’obra d’art, del seu hic et nunc, de la tradició i del seu valor cultual a causa de la incidència de mitjans de reproducció tècnica com eren la fotografia i el cinema van fer canviar irremeiablement la percepció clàssica de l’art.
