“La meva poesia són records”, deia Joan Vinyoli. Això, que sembla poc, és molt. És dir molt, perquè el discurs contingut a Morir com un riu es fonamenta en la funció poètica del llenguatge -present en tot discurs humà, fins i tot en el més racional o més científic- i també a expressar la visió que l’autor té del món i la seva pròpia veritat. Per al subjecte es tracta, per tant, d’un treball de recerca de la seva identitat i singularitat. El camí per arribar-hi parteix del fenomen que en psiquiatria s’anomena de “transmissió transgeneracional”, és a dir, l’operació consistent en un treball de reconstrucció, per part del subjecte, de la càrrega identitària transmesa explícitament i implícita per les generacions precedents. L’experiència de sentir-se perdut i vulnerable és un trajecte necessari per a la reorganització de les emocions a través de la reexplicació, en clau poètica, dels fets que han provocat la crisi.Un llibre d'una potència lírica excepcional, un dels grans llibres de l'any.
