Anne Carson ens entrega no només una paròdia que mostra un sentit ètic i estètic en la seva dimensió més elevada. La guerra de Troia és el pretext per ordir el text, per brodar-lo, abordar-lo des de l’origen de la paraula guerra i els seus derivats: baralla, combat, batalla, llança, mort, violació, crim, abandó, absurditat, deshumanització, qualsevol acte que navegui en contra del que hauria de ser la finalitat última de la nostra existència. No hem sabut escoltar, no hem sabut desxifrar, i encara menys qüestionar-nos.
La lucidesa i erudició d’Anne Carson ens porten a navegar cap a un port en el qual no sabem si és la mateixa mort, qui ens espera, o si és una nena violada, o l’infern, o una mare en seva desesperació més ofegada. La paraula que no se sosté en un text tramat des de la seva arrel etimològica no té sentit en la concepció literària d’aquesta autora.
Carson ens ha entregat les versions més fresques i actuals de Safo, Catulo Eurípides per presentar-nos en aquest llibre innovador una Helena deTroia, símbol de la pèrdua de sentit, de l’amor. L’autora ens diu que brodem el tapís del món com cecs, sumits en una indiferència lacerant que atropella altres vides sense que ens n’adonem.
En nou lliçons d’història amb els seus corresponents ensenyaments, la poeta desenvolupa un pensament per associacions que entrega al lector amb el seu deix habitual d’ironia, i una indignació punyent. Mostra que hem fet de la guerra una manera obtusa d’obtenir la glòria, el que anomenem poder, possessió, taca, sang, ceguesa. Vivim en la foscor i naveguem cap a la riba on es lliura una guerra que no sabem com es va iniciar. En fer-ho, obnubilem l’altra banda del dolor, és a dir, l’altíssima bellesa que abasta tot dolor transcendit.
