Leopardi comença a escriure les Obretes morals l’any 1824, a partir de les reflexions filosòfiques que abocava en el Zibaldone sobre la condició de les persones en el si d’una natura i un univers essencialment indiferents al destí dels homes. I ho fa amb una gran varietat de formes literàries, elegants i plenes d’ironia, en què dominen els diàlegs a l’estil de Llucià de Samòsata, escriptor grec del segle II dC. Malgrat la seva aparent lleugeresa, aquestes obretes desmenteixen la concepció optimista del pensament il·lustrat, és a dir, la idea del progrés de la humanitat, la il·lusió que la felicitat és a l’abast de tothom, la visió encara antropocèntrica de l’univers o la immortalitat de l’ànima. Aquesta joia de la literatura universal, tan subversiva com summament divertida i brillant, sorprèn el lector actual per la seva modernitat i l’indueix a reflexionar sobre el sentit del dolor i del malestar humans.
