"Els llibres encara eren arbres, i allà on els posaves hi feien arrels. Si hi havia llibres volia dir que allò era casa. Finalment ens havíem aturat."
El pare sap dibuixar el món, desafia la força de la gravetat i construeix una embarcació de vela al soterrani. La mare és bellíssima, calça talons alts i està envoltada de piles encara més altes de llibres. La Maria, la mainadera, parla un calabrès tancat, no sap llegir i té un cor més gran que l’enorme jardí de la casa. Els fills són tres: el Marco, víctima dels primers embats de la pubertat, el Gioele, afectat per un tartamudeig incontrolable i una perillosa passió per la química, i la "tapdebassa", que des de l’alçada dels seus sis anys observa i explica. I després, hi ha la casa: la vil·la protegida per un mur a dalt del turó, amb Gènova als peus, on la família acaba d’instal·lar-se per intentar d’una vegada esdevenir normals.
Amb l’encant inconfusible d’obres com La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, Lia Piano barreja memòria i invenció en un relat deliciós, tendre i ple d’humor i d’intel·ligència, una visió pletòrica d’un paradís –la infantesa– que en aquest cas no és perdut perquè es conserva amb tota la seva vida en aquest llibre.
La crítica ha dit:
“Lia Piano ha escrit una irresistible novel·la familiar que el baró d’Italo Calvino hauria estimat per la seva lleugeresa etèria i anàrquica”. Roberta Mazzani
“Una novel·la plena d’encant. Un bitllet només d’anada a l’estació del ‘què és?’, quan el món encara és un lloc dens regulat per lleis incomprensibles”. Chiara Semberale, Sette
