Amb l’agudesa i el sentit comú que l’han convertit en articulista de capçalera de milers de lectors, Quim Monzó comparteix desconcerts, ridiculitza petulàncies, se subleva contra la correcció política i constata l’amenaça del gregarisme. Amb irreverència i rigor, Monzó combina la causticitat, l’escepticisme, una competència de forense i una prosa periodística que Joan de Sagarra va qualificar «de primeríssima qualitat». El tema del tema aplega els millors articles que Monzó ha publicat a La Vanguardia els anys 1999, 2000 i 2001, i s’afegeix als set volums d’articles anteriors amb què va forjant una crònica, ja imprescindible, de les dècades a cavall dels segles xx i xxi.
«Llegir Monzó és com prendre vitamines.» luis landero
«Monzó és encara millor del que sembla. Sembla enginyós, i n’és, però sovint s’oblida que l’enginy és un ingredient indispensable del geni. Sembla gamberro, i n’és, però tot escriptor de debò ha de dur dins un gamberro. Sembla humorista, i n’és, però molt més seriós del que sembla, si és que hi pot haver cap humorista que no sigui molt seriós. Sembla cínic, i n’és, i també és, per tant, un moralista.» javier cercas
