Què voleu que us digui?, que em dic Josep i vaig néixer a Súria?, que vaig treballar 40 anys volent ser mestre o que m'he retrobat en una jubilació esplèndidament creativa? Avui el País demana una altra relació de pertinença.
Escric, escric en català, escric en el català que em van péixer els pares i la Vall, aquell català avui desnonat per mor de la comprensió, aquell català sacrificat al déu de la dialectalització més iniqua i mesella i miserable del món. Escric perquè sóc viu i perquè reclamo que la meva pàtria sigui viva -perquè la Llengua és la Pàtria- i la vull reconèixer quan una veu qualsevol me la planta davant del nas.
He arribat a publicar fins a una dotzena i mitja de poemaris, tan inútils com els altres 10, 20 o 50 que es publiquen cada any, i tan imprescindibles com tots ells. Tots els meus llibres parlen d'amor; d'amor, sobretot, a la Llengua i a la Pàtria i a la Natura, i no n'hi ha cap de transcendent i no n'hi ha cap que sigui capaç de canviar el món, ni tan sols de transformar-ne una petita part (els altres, tampoc).
No tinc cap intenció, però, de deixar d'escriure; segurament perquè no sé si sabria fer una altra cosa.
Busqueu-me, si us ve de gust, a la Xarxa: m'han dit que hi sóc.
Calders, hivern del 2015
