Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d?una ficció sobre una ficció. Tot el que s?esdevé en els seus relats acaba configurant la història d?un territori i d?un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d?ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d?una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus? I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d?aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d?algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats?
