Paul Celan (Paul Antschel) va néixer el 1920 a Czernowitz, la capital de la Bucovina, Romania (avui Ucraïna) en una família jueva d’expressió alemanya que va patir la persecució nazi amb la participació del feixisme romanès i de l’ucraïnès. El pare, Leo Antschel, fidel al sionisme, va voler que el seu únic fill rebés una educació jueva i que aprengués hebreu. La mare, Friederike Schrager, oberta a l’assimilació, el va iniciar en la poesia alemanya. Tots dos van ser deportats a un camp de Transnístria; ell va morir de tifus al cap de poc temps i ella d’un tret a la nuca. En certa manera, la mare li havia llegat una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins. Paul Celan posseïa el fons de melangia necessari per a una tal empresa i el do de saber treballar amb la negativitat d’una experiència com aquella. Després d’estar-se a Bucarest i a Viena, es va instal•lar a París el 1948. Es va tirar al Sena el 1970.
El cicle de vint-i-un poemes, Atemkristall (Cristall d’alè), va ser publicat per Brunidor (a Vaduz, Liechtenstein) el 1965 en edició de bibliòfil i amb vuit gravats de Gisèle Celan-Lestrange. Seria reprès pràcticament igual com a primera part del llibre Atemwende (Gir de l’alè), el 1967. Va ser precisament aquella mateixa tardor que la parella es va plantejar separar-se temporalment a causa de les fortes tensions i els greus conflictes que vivien, produïts per l’agreujament de les crisis psicològiques de Celan. Així, el poeta es decanta per una parella que no li fallarà mai: el seu alter ego, anomenat Tu.
Potser per la seva centralitat i la seva rodonesa, però sobretot per poder manifestar la seva oposició a les lectures de Peter Szondi, el filòsof Hans-Georg Gadamer va escollir aquest cicle per comentar-lo poema per poema, en un llibret que, fins no fa gaire, era d’obligada referència acadèmica. Ara, en una primícia editorial, Jean Bollack posa en pràctica l’anotació breu com una rèplica a l’hermenèutica filosòfica gadameriana, i Arnau Pons el secunda en una operació filològica que té tota la pinta d’un manifest intempestiu sobre l’art de llegir.
Per tant, gairebé vint anys després de la seva publicació a Negranit, el Cristall d’alè torna a caminar. Però també la veu de Jean Bollack (Estrasburg, 1923; París, 2012).
