L’any 1939, Otília Castellví, una modista del barri de Gràcia de Barcelona, va haver d’emprendre, com tants altres catalans, l’exili cap a França. Abans, però, havia viscut els fets d’octubre de 1934 i havia patit la tètrica realitat dels calabossos de la policia estalinista a Barcelona, les txeques, on va ser empresonada per pertànyer a un partit polític trotskista (el POUM). «La mort arribà aquell dia a Barcelona. Tots la pressentíem i, desgraciadament, no ens vam equivocar»: aquí començava per a ella un llarg viatge que, passant pels camps de concentració francesos al Rosselló, l’ocupació nazi de França, la feina a Alemanya i la fugida a Caracas, la va convertir en testimoni històric i humà excepcional de vint anys cabdals per Catalunya, Espanya i Europa. El 1946, Otília Castellví esdevenia mare i tancava, amb aquestes paraules, les vicissituds que li havia tocat viure: «tot el meu passat i esdevenidor van quedar absorbits per aquella nova personalitat que es formava en mi…». L’autora, gairebé seixanta anys més tard, va relatar amb una vivor i una autenticitat colpidores unes experiències que, amb el temps, forçosament, hauran de quedar integrades a la nostra memòria.
