Corre l’any 1834 i Madrid, una petita ciutat que mira d’obrir-se pas més enllà de les muralles que l’envolten, pateix una epidèmia de còlera terrible. Però la pesta no és l’únic que terroritza els seus habitants: als suburbis hi apareixen cadàvers desmembrats de nenes que ningú no reclama. Tots els rumors apunten a la Bèstia, un ésser que ningú no ha vist però que tots temen.
Quan la petita Clara desapareix, la seva germana Lucía, juntament amb en Donoso, un policia borni, i en Diego, un periodista tafaner, inicien un frenètic compte enrere per trobar la nena amb vida. En el seu camí ensopegaran amb fra Braulio, un monjo guerriller, i amb un misteriós anell d’or amb dues maces creuades que tothom cobdicia i pel qual alguns estan disposats a matar.
D’una manera magistral, Carmen Mola teixeix, amb els fils del millor thriller, aquesta novel·la impactant, frenètica i implacable, d’infern i obscuritat.
«—Ha estat la Bèstia, la Bèstia l’ha perseguit. És un lament que es repeteix entre els veïns. En Diego no es vol creure la història de la Bèstia; al voltant d’aquest nom hi ha un embull confús de descripcions de suposats testimonis. Alguns han parlat d’un os, altres d’un llangardaix de proporcions increïbles, i n’hi ha que creuen que es tracta d’una criatura semblant a un senglar. Quin animal mata només per plaer? Fins on ell sap, totes les víctimes han estat violentament desmembrades, però cap no tenia signes d’haver servit d’aliment per a aquesta mena d’animal quimèric que habita als poblats de Madrid. L’única cosa que s’amaga rere el nom de la Bèstia és una sensació enganxosa, tan absent de forma i tan inquietant com aquelles descripcions demencials: la por».
