Durant molt temps, la Hugueta Sagan va creure que acom·
plir els somnis era bufar i fer ampolles. El pare, tot i estar
molt enfeinat amb la direcció de l'escola pia on ella ara
treballava, sempre l'havia sobreprotegit, en contrast amb
la mare, que en tot moment li havia deixat els límits ben
clars. La mare no havia estat gaire afectuosa, tampoc es·
querpa. Existia un adjectiu per aquell terme mig que la
pogués definir? Sovint els termes mitjos es queden sense
representació lingu¨ística. «Les dones hem de parar esment
a tot, Hugueta, si no, estem abocades a perdre els trens»,
li deia sovint. Aquella manera de parlar de la mare li havia
tret sempre de polleguera. “Parar esment” és el que ella
hagués pogut fer! “Parar esment” era una expressió tan ar·
caica! Per què no deia anar en compte com tothom? Aviat
faria quaranta anys i d'aquella jove intrèpida i contestatària
només quedava el pas ferm. Clac, clac, clac.
