«En Túvia era el meu avi. I la Vera és la meva àvia. En Rafael, en Rafi, és el meu pare, i la Nina... La Nina no hi és. Però això sempre ha sigut la seva especial contribució a la família», anota la Guili a la seva llibreta. Però per la festa del noranta aniversari de la Vera, la Nina ha tornat al kibbutz, enmig de l’eufòria de la seva mare, la ràbia de la seva filla Guili, i la veneració immutable del Rafi. I aquesta vegada sembla que no té la intenció de fugir; els vol comunicar una cosa important i en vol saber una altra.
La Nina vol que la seva mare li expliqui què va passar a Iugoslàvia, durant la «primera part» de la seva vida, quan, jove jueva i croata, es va enamorar obstinadament del Milo, i per què ell va ser empresonat, acusat de ser un espia estalinista. Vol saber per què la Vera va ser deportada a un camp de reeducació a l’illa de Goli Otok i per què la va abandonar als sis anys. A més, la Nina suggereix tornar al lloc terrible que va marcar el destí de les tres dones.
El viatge suposa capbussar-se en el passat més fosc per tal de curar la ferida que ha anat passant de generació en generació. A La vida juga amb mi, David Grossman ens mostra el poder terrible dels secrets i ens recorda que escollir significa excloure i que viure és un intent continuat i maldestre de recompondre’s.
«David Grossman escriu des d’una extrema vulnerabilitat totalment lliure de por, una vulnerabilitat a la vegada poderosa i poètica, sensible i apassionada, iracunda i tendra. Escriu no només per a la seva pròpia supervivència sinó també per a la nostra.» Die Zeit
