En l?experiència poètica de Pietro Civitareale (Vittorito L?Aquila, 1934) la paraula es fa esdeveniment, presència, epifania. Una paraula excavada, pensada i repensada amb la finalitat de vèncer-ne tota resistència i obtusitat per reconquerir-la fins a l?esplendor de la poesia. La paraula evoca, dóna nom i crea, tot donant un so, un sentit i una substància a allò inexistent.Poesia, doncs, com a metamorfosi del silenci, com a conversió de l?absència en presència, com a mutació del no-res en una realitat del cor i de la ment per oposar, en una mena d?expansió visionària del jo, a l?obscuritat i a la insensatesa del viure.Però també poesia com a escriptura, com a culte d?una forma i d?un estil, com a superació d?una idea ?naturalista? del llenguatge a favor d?una dicció simbòlica capaç de tornar a assumir la pluralitat dels significats de l?enigma de la realitat.
