La commemoració del cinquantè aniversari de la mort de Josep Carner m'ha portat a rellegir la seva poesia, sense recórrer només als poemes que sé que tinc en la memòria i dels quals sovintejo la lectura en ocasions personals diverses -com em passa amb altres poemes d'altres poetes que m'acompanyen, em diverteixen i, en certa manera, donen sentit als diferents tipus de cabòries que, indefectiblement, ens ocupen. Aquest llibreés doncs el resultat d'aquesta lectura nova, que vol ser formalment crítica i emocionalment poètica -que és com han de ser les lectures que es volen públiques i, d'alguna manera, convincents. I,sobretot, que es volen inductores a ser compartides. Aquesta relectura m'ha donat la possibilitat de retornar a l'obra de Carner amb unes eines que ja formen part de la meva manera de llegir, l'eficàcia de les quals he pogut contrastar, una vegada més, en la construcció del sentit del discurs poètic carnerià: un cos estel·lar d'infinites cares, de llums i d'ombres, d'experiències i de formalitzacions personals que es converteixen en universals. Un cos format amb un subtil joc d'observacions del real i viu: gent i comportaments, hàbits i paisatge; i també brillant en meditacions d'ample registre filosòfic i moral. Una lliçó d'ètica i d'estètica que només donen els grans poetes.
